El diccionari defineix la comunitat com un grup de persones que viuen en interacció en un lloc comú, podent estar-hi presents i comuns alguns interessos, creences, recursos, preferències o altres condicions que afecten a la identitat dels participants i el seu grau de cohesió.
Ni més ni menys. Aquest és el concepte amb què naixia l’any 1962 la primera comunitat Aspros a Sudanell, en la primera llar residència per a persones amb discapacitat intel·lectual. Allí un grup de persones van decidir crear-hi el seu espai de convivència, per tal compartir i de crear tot allò que estava per fer. Perquè tot estava per fer, ni tan sols la llei preveia què calia fer però, com sempre, la realitat s’imposa: allò que les famílies desitjaven per als seus fills era molt més poderós que allò que la legislació havia arribat a preveure. Res més visionari que estimar els propis i procurar-los el millor.
Poc a poc aquesta comunitat va anar creixent segons les necessitats de les persones que en formaven part. Allò que necessitaven en cada moment requeria trobar una solució a mida i no pas a l’inrevés. La Fundació Aspros no ha crescut com una organització a la qual les persones s’hi havien d’adaptar, sinó que han estat les mateixes persones les que han fet de brúixola per saber quin era el camí que calia seguir per ser ben ateses. Elles ens han fet millors, ens han explicat què necessitaven i la organització ha buscat solucions. Una solució per a cada necessitat, ja fos una vida més independent, ja fos una feina adaptada o un entorn amable on encaixar tota una vida amb una filosofia integral.
Les llars residència a Lleida, el Centre la Coma a Sidamon, el Centre Ocupacional Sorigué o el centre Empresseguera són alguns del exemples de la materialització d’aquesta idea. Persones que creen recursos en funció de les necessitats de la pròpia comunitat i que ja ha derivat en una llista de fins a 20 serveis i recursos a disposició de les persones.
A aquesta comunitat, arrelada al territori i de ment oberta, s’hi ha anat sumant un grapat de grans persones que amb passió, esforç, constància i perseverança la fan més forta i innovadora. Persones que atenen altres persones, que tenen per vocació atendre a aquells que no tenen igualtat d’oportunitats. Són els puntals de la nostra organització, són gent especial que tenen cura del benestar dels més febles. Són gent valenta que no porta medalles, però que les mereix totes. Què seria Aspros sense els seus treballadors i treballadores? No n’hi ha prou que siguem molts i moltes -perquè són més de 500 les persones que treballen a la nostra entitat- el més important és que estem alineats i alineades amb els mateixos objectius i sobretot, amb els mateixos valors. Aquest fet és el que ens fa grans, aquesta és la nostra veritable dimensió, la qualitativa i no pas la quantitativa. Perquè sense elles, sense aquestes persones, res d’això no hauria estat possible.
Aquesta xarxa interna ens fa ser grans però tenim clar que tota comunitat necessita també d’una gran xarxa externa per créixer qualitativament. Ja ho diu la dita: “Si vols anar ràpid ves sol, si vols arribar lluny ves acompanyat” i a Aspros volem arribar molt lluny.
No seríem el que som, ni de bon tros, si no fóssim molts i moltes dins i fora de l’entitat però, sobretot, amb el mateix horitzó: una vida més humana, més digna, més plena, més feliç per a tothom. És per això que dia a dia anem teixint una gran xarxa per tal de recolzar-nos, compartir i treballar en equip en una mateixa missió: fer d’aquest món un lloc millor.
I a totes aquestes persones els vull agrair el suport al llarg de tants anys, perquè tenim la sort de comptar amb infinitat de persones que són sempre al nostre costat, com la Federació Allem o la Federació Dincat, passant pels amics i amigues de Sinergrup, les administracions i tots els ens públics i/o privats de Lleida que, dia rere dia, ens donen tot el suport que tota comunitat necessita per arribar molt i molt lluny.
No seríem el que som sense vosaltres. Moltes gràcies!